[X]

Torrent de s'al.lot mort

Trasteando por las páginas de excursiones de la isla me he encontrado esta historia.

Recordant el pare Rafael Joan, transcrivim com va relatar el seu transitar per les contrades dels Binis a Tuent pel pas de s’Al·lot Mort.

Encara és viu en la toponímia de Tuent. Ara ja són molts els qui el saben. Fa un bon grapat d'anys ningú hi havia perdut res per allà; sols en passaven els amos o missatges aplegant el bestiar, o “les civils”, quan per aquells andarivells els traçaven l'itinerari. Els qui més, haurien de sentit anomenar-lo als tuentins, mentres amb la mà els assenyalaven el paratge, i ells altra cosa veurien que d’un freu esglaidor, rodolar cap avall un tropell de codolassos disforjos, entre el balear trèmol d’anyells i l’esclafit sec d’ales de coloms.

És un lloc, per on Mallorca, a altres bandes tan riolera i afalagadora, es torna esquiva i eriçosa, on les roques s'aresten en caires afilats, les argelagues i aritges envesten, punxentes i aferradisses, i el càrritx asprós serra talls a la cara i a les mans. El paratge enfebreix la imaginació. Un hi veu Prometeus encadenats a les penyes. Sísifs remuntant i retombant roques, homes i feres dins un coval endolcir-se amb la lira d'Orfeu; molt amunt, devers Bini, un penyal, sol i vern, tornar-se Victòria de Samotràcia, i allà, prop la mar, altre, aixecar-se com penyora de fertilitat.

Fa devers vint anys ens arriscàrem tots sols per aquests indrets: no hi havíem estat mai. En Joan de Bini ens havia donades algunes entresenyes de paraula; però quan començàrem a caminar, les paraules havien volat i jo no trobava camí. Per sort ens fixàrem en el socarrat del càrritx. Si per allà altres n'han passat pegant foc, també hi passarem nosaltres, ens diguérem. I tiràrem cap avall. El sol torrava. Ni una ombra. La més grossa era la del càrritx i estava cremat. Les cigales eixordaven; la calitja bellugava un polsim d'aire damunt les roques i enterbolia la vista; el cap volia rodar, i un ensopiment, ran de l'acubor, ens invadia.

Però hi havia que baixar. Quasi vèiem ja el llit del torrent i no encertàvem l'únic pas practicable. A la fi, qualque pedreta, posada en lloc oportú, que no arribava a carandina, monjoia, sibil·la o gallet, ens indicà que per allà havíem de passar. No ho pareixia. Ens amollàrem cap el torrent. Els graons, que ja és dir molt, no eren pel forcall de les nostres cames; quasi a les cegues havíem de baixar perquè l’esponera del càrritx, aquí sens cremar, tot ho tapava. No hi havia més que tirar el gaiato i motxilla endavant i lliurar-se a la capacitat premsora de les mans.

I arribàrem al torrent, eixut i ben escalfat. Suàvem a brolls; torcérem la camia i tombats damunt una carritxera, deixarem que el batut dels polsos es reposàs, i quedàrem condormits, amb el capell davant la cara. La necessitat de sortir d'aquell forn ens deixondí. ¿Per on sortir? En Joan de Bini m'havia dit d'una “requilla”, que la passen i ja són dins Ca'n Lleig. Res veien els meus ulls tèrbols. Prov per l'esquerra, per on veia que estava més ras, i féu por mirar abaix.

Torn a rere, i per bona sort, veig aguaitar-me la “requilla” per damunt les mates i argelagues. La pas, i “ja som dins Ca'n Lleig”. ¿Dins Ca'n Lleig? ¿Què més hagués volgut jo? Ca'n Lleig estava allà abaix, i jo ensibil·lat aquí dalt, sense sebre per on prendre, perquè tirany no en veia per enlloc; i si n'hi havia, la fermera del càrritx el tapava.

Començ a davallar, de tot d’una, bé. Un poc més avall, per fugir de la timba, em faç a la dreta, i el coster s’empinava. No sabia què fer. Mirava per tot i, a la fi, veig allà abaix la madona de Ca’n Lleig, que rentava a la carrera. Li peg dos crits i me conegué. Però la doneta, sospitant que havia tingut un denou, començà a cridar l’amo en Salvador amb tota la seva veu; no sé si tocà el corn i tot.

D'enfora veia que es desfeia per trobar el seu espòs i donar-me prompta ajuda. Jo cridava més fort que ella, que no passàs ànsia, que estava bé, que just volia sebre la direcció per on prendre. Amb això veig comparèixer l'amo en Salvador: s'entravessa una corda davant el pit, i ja és partit, manades fetes, com si anàs a desenrocar un cabrit.

–Pare Rafael, no es mogui –cridava–. M'esperi, per amor de Déu.
No valia tant jo com el susto que els havia donat.
Vaig esperar. En Salvador passa les marjades de l'olivar, s'afica dins un embolic de mates i aritges i a punt el veig més aprop. ¿Que no veu que per aquí no hi pot anar tot sol? ¿Podria tenir un denou? Una tombessa i no cantarien galls ni gallines. Jo callava, perquè en Salvador tenia tota sa raó.
Però tanmateix hi tornaria. Entram dins s'olivar i prest vàrem ésser a les cases. Na Joana ja me tenia un ribell amb aigua ben calenta i una bona grapada de sal... Els peus quedaren com per tornar partir; però els posàrem davall taula. Passàrem el “pare nostre” i dinàrem, i després de la suculenta darreria encara poguérem assaborir taronges, que a Tuent i sa Calobra son verament sucrals; i una coca amb força mostures.

Entretant en Salvador, de l’alberjó de la seva memòria anava traient coses i fets que es feien escoltar. Una era s'Al·lot Mort. S'Al·lot Mort... era un al·lot que sa mare l'envià a munyir les cabres que capllevaven dalt, pel torrent de Bini. De baix les veien pasturar, ara ací ara allà, i els cabridets jugaven a sucar-se, amb la complacència de sa mare que els belava amb tendresa –estampa virgiliana–, convidant-los a la llet que sols per ells duia congriada al cor del braguer.
Perquè la cabra més lletera ja havia vist pujar l’al·lot amb la petita ferrada, content de que podria baixar amb un curull escumerós de llet molsissa pel germà més petit. Era molt amunt i quant ja estava agafant la cama de la cabra, fos per una revinclada d'aquesta, fos que s'assolàs la pedra on es sostenia, pedra, al·lot i ferrada prengueren rost avall i rebotant de penyal en penyal, anaren a aturar-se al fons del torrent.

La mare, esglaiada, corregué cap el seu fill, i el trobà destrossat, fet un munt d'ossos. Quedà traumatitzada per tota la vida; ja no pogué mirar més torrent amunt. Si sortia a la carrera de Ca'n Real d'on era madona, era amb el capell posat i l'ala abaixada, per no veure rodolar altra vegada el fill; i si mirava l'aigua del torrent, la veia tenyir-se de sang i en l'arena del gorg més fondo hi descobria un mot fatídic: “Torrent de s'Al·lot Mort”.
–Per això li diuen s'Al·lot Mort –repetia l'amo en Salvador, contagiat de la tristor de sa mare. No hauríem acabat en tot el capvespre: ell en contar i jo d’escoltar; però era l'hora de tornar al treball i en Salvador sap complir.

–Demà ens veurem a missa a Sant Llorenç.
-Demà.
–Demà.
Vaig empitar la costa, arrib a Sant Llorenç adès l'església i la casa. El sendemà dic missa. I després de berenar, envest a peu cap a Lluc.
Perquè a Sant Llorenç qui hi va, se n’ha de tornar.


Rafael Juan, M.SS.CC.


No hay comentarios :

Publicar un comentario en la entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...