Pepefz, corta conversación porque debes estar muy atento a cada piedra del camino si te quieres mantener en pie, (desventajas de ir en bicicleta), mientras recorríamos la zona comprendida entre Els Puntals y la Mola sobre los antiguos oficios de montaña, voy a insertar un artículo sobre ese mismo tema, sacado del tomo III de Las Baleares, del Archiduque Luís Salvador.
Molt més que fusta, de les alzines se'n treu carbó, i és un carbó excel.lent, molt millor que el del pí o que el de llentiscle. Es fa carbó principalment a les parts altes de les muntanya; a la majoría de bocs hom ha proveït per a tal fí llocs adequats, sitges, que, formats per terra pitjada, enrevoltada de pedres, sempre romanen ferms; aleshores s'hi col.loca la fusta al damunt, es cobreix de branques formant un sostre i llavors si posa terra a sobre, deixant obert l'extrem més alt d'aquesta estructura cònica; per aquest forat s'encén el munt i després s'hi afegeixen constantement branquillons fins que tot queda carbonitzat, cosa que dura normalment de 7 a 9 dies.
La majoria de carboners son de Deià i Bunyola; solen comprar-se un tros de bosc on fan carbó, i bé empren totes les reserves o només els troncs més vells i que han caigut. Altres fan carbó per compte del senyor, a tant per rova o per quintar. Aquests carboners es mantenen ocupats al bosc gairerbé tot l'estiu, primer talant els arbres, llavors arrossegant els troncs fins a les sitges, després preparant el carbó i finalment, traginant-lo.
Per a aquesta comesa es construeixen prop de les sitges principals, que juntes formen el ranxo, una barraca de branques que juntes formen un sostre, de vegades tancada lateralment amb pedres i coberta amb càrritx, i duen al bosc una vida totalment solitària i mitg salvatge. La majoria són homes sols, de vegades hi fan venir també la dona i els infants, que ajuden als homes a transportar la fusta i a preparar l'escàs menjar. Ès una feina molt dura i feixuga, i els rostres lívids pel cansament i enmascarats de carbó pareixen totalment fantasmagòrics en les profunditats del bosc, i quan se'ls veu en la foscor de la nit guardar les sitges fumejants, hom quasi creuria que són esperits malignes que enllesteixen la seva feina infernal. Pero quan hom s'hi aproxima, sempre és rebut amb un somriure amical, i sota la mascara de carbó es pot estrènyer altre cop la má d'algun jovençal conegut de la vall dels tarongers.
El diumenge baixen, quedant-se un a vigilar les sitges, per anar a l'esglèsia situada a dues o tres hores lluny, i llavors s'emporten al seu habitatge solitari les provisions necessàries per a la setmana. Quan el carbó está fet, acudeixen compradors al ranxo, i hom carrega el carbó damunt muls en xarxes fetes d'espart i l'expedeix a la localitat próxima. A més de la fusta i del carbó, les alzines lliuren per als assaonadors l'escorça que es pela dels arbres quan estan en saba i encara drets, abans de talar-los. I és un espectacle extrany veure aquestes alzines despullades de l'escorça, que pareixen esquelets enormes, amb la capçada verda que encara sobresurt.
Molt més que fusta, de les alzines se'n treu carbó, i és un carbó excel.lent, molt millor que el del pí o que el de llentiscle. Es fa carbó principalment a les parts altes de les muntanya; a la majoría de bocs hom ha proveït per a tal fí llocs adequats, sitges, que, formats per terra pitjada, enrevoltada de pedres, sempre romanen ferms; aleshores s'hi col.loca la fusta al damunt, es cobreix de branques formant un sostre i llavors si posa terra a sobre, deixant obert l'extrem més alt d'aquesta estructura cònica; per aquest forat s'encén el munt i després s'hi afegeixen constantement branquillons fins que tot queda carbonitzat, cosa que dura normalment de 7 a 9 dies.
La majoria de carboners son de Deià i Bunyola; solen comprar-se un tros de bosc on fan carbó, i bé empren totes les reserves o només els troncs més vells i que han caigut. Altres fan carbó per compte del senyor, a tant per rova o per quintar. Aquests carboners es mantenen ocupats al bosc gairerbé tot l'estiu, primer talant els arbres, llavors arrossegant els troncs fins a les sitges, després preparant el carbó i finalment, traginant-lo.
Per a aquesta comesa es construeixen prop de les sitges principals, que juntes formen el ranxo, una barraca de branques que juntes formen un sostre, de vegades tancada lateralment amb pedres i coberta amb càrritx, i duen al bosc una vida totalment solitària i mitg salvatge. La majoria són homes sols, de vegades hi fan venir també la dona i els infants, que ajuden als homes a transportar la fusta i a preparar l'escàs menjar. Ès una feina molt dura i feixuga, i els rostres lívids pel cansament i enmascarats de carbó pareixen totalment fantasmagòrics en les profunditats del bosc, i quan se'ls veu en la foscor de la nit guardar les sitges fumejants, hom quasi creuria que són esperits malignes que enllesteixen la seva feina infernal. Pero quan hom s'hi aproxima, sempre és rebut amb un somriure amical, i sota la mascara de carbó es pot estrènyer altre cop la má d'algun jovençal conegut de la vall dels tarongers.
El diumenge baixen, quedant-se un a vigilar les sitges, per anar a l'esglèsia situada a dues o tres hores lluny, i llavors s'emporten al seu habitatge solitari les provisions necessàries per a la setmana. Quan el carbó está fet, acudeixen compradors al ranxo, i hom carrega el carbó damunt muls en xarxes fetes d'espart i l'expedeix a la localitat próxima. A més de la fusta i del carbó, les alzines lliuren per als assaonadors l'escorça que es pela dels arbres quan estan en saba i encara drets, abans de talar-los. I és un espectacle extrany veure aquestes alzines despullades de l'escorça, que pareixen esquelets enormes, amb la capçada verda que encara sobresurt.
2 comentarios :
Muy bonito e ilustrativo. Debía tener su vida, el bosque. Esperemos que viva mucho más.
Juan Antonio.-
M'agradat molt aquesta entrada al blog Jaume, per que el meu padrí va fer de carboner amb son pare.
Publicar un comentario